+34 617 591 804 infocoach@annaestil.es

No és cansament per fer masses coses, estàs cansat /da de sostenir-ho tot.

nov. 3, 2026

No estàs cansat/da de fer coses, estàs cansat de sostenir-ho tot: com la sobrecàrrega mental afecta el teu benestar i la teva alimentació

Hi ha persones que arriben al final del dia amb la sensació de no haver parat ni un moment i, tot i això, senten que encara tenen moltes coses pendents. Han treballat, han atès altres persones, han organitzat tasques, han resolt problemes, han pres decisions i han respost a les necessitats de les persones del seu entorn.

I quan finalment tenen un moment per a elles mateixes, estan esgotades. No sempre és un cansament físic. Moltes vegades és una sensació de saturació mental, de tenir massa coses al cap i de no trobar espai per atendre’s a si mateixes.

Potser et passa que saps que necessites descansar, cuidar-te, menjar amb més tranquil·litat o dedicar-te temps, però sempre apareix alguna cosa més important o urgent. I així, gairebé sense adonar-te’n, comences a deixar-te per a més endavant. El problema és que aquest més endavant no arriba mai.

Vivim en una societat que premia la productivitat, la disponibilitat i la capacitat d’arribar a tot. Ens hem acostumat a funcionar des de l’exigència, com si estar ocupats fos sinònim de fer les coses bé.

Però, què passa quan fa massa temps que sostenim responsabilitats, expectatives i preocupacions sense atendre les nostres pròpies necessitats?

Que el nostre benestar comença a ressentir-se. I, de vegades, també la nostra relació amb el menjar.

1. La càrrega invisible: tot el que fas i tot el que tens al cap

Hi ha una part de l’esforç quotidià que no sempre es veu.

No és únicament anar a comprar, preparar un àpat, organitzar una reunió o atendre una obligació. També és recordar que cal fer-ho, anticipar-se, planificar, preveure possibles problemes i estar pendent que tot funcioni.

És el que habitualment identifiquem com a càrrega mental. La càrrega mental apareix quan la nostra atenció està ocupada per múltiples responsabilitats, fins i tot quan físicament no estem fent cap tasca.

Per exemple:

  • Pensar constantment en tot el que queda pendent.

  • Sentir que has d’estar disponible per a tothom.

  • Anticipar-te a les necessitats dels altres.

  • Tenir dificultats per desconnectar de la feina.

  • Sentir-te responsable del benestar d’altres persones.

  • Posposar les teves pròpies necessitats perquè sempre hi ha alguna cosa per resoldre.

El problema no és tenir responsabilitats. El problema apareix quan sentim que les hem d’assumir totes, que no podem delegar o que descansar significa deixar alguna cosa per fer.

Aquesta manera de funcionar pot mantenir-nos en un estat de tensió continuada.

L’Organització Mundial de la Salut identifica les càrregues de treball excessives, la manca de control, els horaris prolongats i les dificultats per conciliar les exigències laborals i personals com a factors de risc psicosocial per a la salut mental.

Per tant, no estem parlant simplement d’una mala organització personal. També parlem de les condicions i les exigències de l’entorn en què vivim i treballem.

2. Quan l’esgotament emocional també afecta la teva alimentació

Una de les conseqüències menys reconegudes de viure permanentment en mode exigència és com pot canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el menjar.

Potser durant el dia gairebé no trobes temps per menjar. Menges de pressa, improvises o vas deixant passar les hores. En canvi, quan acaba la jornada, apareix la necessitat de desconnectar.

Obres la nevera sense tenir gaire clar què busques. Menges mentre mires el mòbil o prepares altres coses. Piques alguna cosa encara que ja hagis sopat. O sents que necessites alguna cosa dolça per acabar el dia. Et resulta familiar?

És important entendre que no tots els episodis d’ingesta estan relacionats amb la gana fisiològica. De vegades, el menjar pot convertir-se en una manera de regular les emocions, alleujar la tensió, buscar plaer o aconseguir un moment de desconnexió.

Això no significa que menjar per motius emocionals sigui sempre un problema. El menjar també forma part de la nostra vida social, cultural i emocional. La dificultat apareix quan es converteix en un dels pocs recursos que trobem per gestionar el malestar.

Què diu la investigació?

Una revisió sistemàtica i metaanàlisi publicada en línia el 2021 a Health Psychology Review, que va incloure 54 estudis i 119.820 participants, va analitzar la relació entre l’estrès i la conducta alimentària.

Els resultats van trobar una associació petita, però positiva, entre l’estrès i la ingesta total d’aliments. També van observar una associació amb un consum més elevat d’aliments menys saludables i un consum més baix d’aliments saludables. Això és important perquè ens ajuda a comprendre que l’estrès pot influir en les nostres eleccions alimentàries, tot i que no afecta totes les persones de la mateixa manera.

Consultar l’estudi científic

La conclusió no és que totes les persones mengin més quan estan estressades. Algunes mengen menys, d’altres modifiquen les seves eleccions i d’altres mantenen els seus patrons habituals.

El que és rellevant és entendre que l’estrès pot alterar la nostra relació amb l’alimentació i que necessitem mirar més enllà del que posem al plat.

3. Viure en mode exigència: quan mai no sembla suficient

Hi ha una cosa que acostuma a acompanyar la sobrecàrrega mental: l’autoexigència.

No només tenim moltes responsabilitats, sinó que, a més, sentim que les hem de complir totes perfectament.

Volem ser bones professionals, bones mares, bones parelles, cuidar la nostra alimentació, fer exercici, mantenir la casa organitzada, atendre la família i, per descomptat, estar bé emocionalment.

I quan no arribem a tot, apareixen la culpa i la frustració…

Però potser la clau és entendre que de vegades no podem arribar a tot i que no necessitem descobrir com podem fer més coses, sinó per què sentim que ho hem de fer tot.

L’autoexigència ens pot portar a establir objectius poc realistes i a interpretar qualsevol dificultat com un fracàs personal.

Això genera un cercle difícil de trencar:

  1. Assumim més responsabilitats de les que podem gestionar.

  2. Ens sentim desbordats.

  3. Deixem d’atendre les nostres necessitats.

  4. Apareixen el cansament, la irritabilitat i la frustració.

  5. Ens exigim encara més per intentar recuperar el control.

I així continuem funcionant, sense aturar-nos a revisar què necessitem realment.

Recuperar l’equilibri no consisteix a aprendre a suportar més, sinó a identificar quines càrregues podem modificar, compartir o deixar d’assumir.

4. Cinc senyals que necessites deixar de sostenir-ho tot

De vegades normalitzem tant el nostre nivell d’exigència que no som conscients fins a quin punt estem sobrepassats.

Aquestes són algunes senyals que et poden ajudar a identificar-ho:

  • Et costa desconnectar fins i tot quan tens temps lliure: estàs descansant, però el teu cap continua repassant tasques, preocupacions i assumptes pendents.

  • Les teves necessitats sempre queden en últim lloc: saps que necessites descansar, menjar tranquil·lament o dedicar-te temps, però sempre trobes una raó per posposar-ho.

  • Utilitzes el menjar per trobar un moment d’alleujament: no necessàriament tens gana, però busques alguna cosa que et proporcioni satisfacció, tranquil·litat o una pausa.

  • T’irrites amb facilitat: petits contratemps provoquen respostes emocionals més intenses de l’habitual. Pot ser un senyal que els teus recursos per gestionar les demandes estan disminuint.

  • Tens la sensació que mai no arribes a tot: fins i tot quan has fet moltes coses, acabes el dia pensant en tot el que t’ha quedat pendent.

Aquests senyals no constitueixen un diagnòstic ni signifiquen necessàriament que hi hagi un problema psicològic. Són indicadors que et poden convidar a revisar com estàs vivint i quin espai estàs deixant per al teu benestar.

5. Com començar a recuperar el teu equilibri: cinc canvis pràctics

No necessites transformar tota la teva vida d’un dia per l’altre. De fet, afegir més obligacions a una persona que ja està sobrecarregada pot resultar contraproduent.

El primer pas és reduir l’exigència i recuperar una certa capacitat d’elecció.

Et proposo tres exercicis:

1. Identifica què estàs sostenint.

Durant uns dies, anota les responsabilitats que ocupen el teu temps i la teva atenció.

No escriguis únicament les tasques que fas. Inclou també les preocupacions, les decisions pendents i tot allò que sents que depèn de tu.

Després, pregunta’t: realment tot això em correspon?

2. Diferencia allò que és important d’allò que és urgent.

No tot s’ha de resoldre immediatament.

Abans d’incorporar una nova tasca, pensa si és realment necessària, si pot esperar o si algú altre se’n pot fer càrrec.

Aprendre a establir prioritats també és una forma d’autocura.

3. Recupera espais per atendre les teves necessitats.

No esperis a tenir-ho tot acabat per descansar.

Reserva petits moments per menjar sense presses, caminar, desconnectar de la feina o simplement no fer res.

Descansar no hauria de ser una recompensa per haver complert totes les teves obligacions.

6. Recuperar el control no significa controlar-ho tot

Aquest és probablement un dels aprenentatges més importants.

Sovint confonem tenir el control de la nostra vida amb aconseguir que tot funcioni tal com esperem.

Volem anticipar-nos als problemes, evitar els imprevistos, complir les nostres obligacions i respondre adequadament a totes les expectatives.

Però la vida no funciona així.

Sempre hi haurà circumstàncies que no podrem controlar, persones les decisions de les quals no depenen de nosaltres i situacions que ens exigiran adaptar-nos.

Recuperar el control significa reconèixer què està a les nostres mans i actuar-hi.

Significa aprendre a posar límits, revisar prioritats, escoltar les nostres necessitats i deixar de viure permanentment des de l’exigència.

També significa entendre que el nostre benestar no pot dependre exclusivament de quant som capaços de fer pels altres.

El teu equilibri importa. El teu descans importa. La teva salut importa.

I no necessites arribar a l’esgotament per començar a cuidar-te.

7. Aprendre a cuidar-te també significa aprendre a deixar anar

De vegades pensem que per recuperar el nostre benestar necessitem canviar moltes coses: menjar millor, fer més exercici, organitzar-nos d’una altra manera o incorporar nous hàbits.

Però potser el primer canvi no consisteix a afegir més coses a la nostra rutina, sinó a revisar com estem vivint.

No podem construir una vida equilibrada si permanentment ens col·loquem en últim lloc.

Tampoc podem esperar que la nostra relació amb el menjar millori si no parem atenció a les emocions, les necessitats i les circumstàncies que influeixen en la nostra manera d’alimentar-nos.

L’autocura no consisteix únicament a fer activitats agradables. També implica prendre decisions que protegeixin la nostra salut, establir límits, demanar ajuda i reconèixer quan necessitem canviar alguna cosa.

Perquè cuidar-te no significa desatendre els altres. Significa deixar de desatendre’t a tu mateix.

I potser avui és un bon moment per començar.

Una reflexió per acabar

Si durant els pròxims sis mesos continuessis vivint exactament com ho estàs fent ara, com creus que et trobaries?

No responguis pensant en el que hauries de fer. Pensa honestament en com et sents, en què necessites i en quins aspectes de la teva vida estàs deixant d’escoltar-te.

De vegades, recuperar l’equilibri comença precisament aquí: quan deixem d’exigir-nos més i comencem a comprendre què ens està passant.

Si sents que has perdut el control de la teva vida, que vius permanentment atenent les necessitats dels altres o que la teva relació amb el menjar s’ha convertit en una font de preocupació, potser és el moment d’aturar-te i revisar què necessites canviar.

En les meves mentories treballo precisament aquests aspectes: ajudar-te a posar ordre a la teva vida, comprendre la teva relació amb l’alimentació i recuperar un equilibri que tingui sentit per a tu.

Perquè el teu benestar també compta.